El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 15 de novembre de 2017

EUROPA, EN LA CRUÏLLA, d’Alfons Calderon i Lluis Sols.

Quadern 188 de Cristianisme i Justícia. L’opuscle està dividit en tres parts. 1.-La crisi del projecte europeu. 2.-El somni d’una Europa Unida i 3.-L’Europa que volem. Un estudi aprofundit que ens explica quina és la situació actual de l’Europa Unida i perquè s’hi ha arribat amb la preocupació del risc de disoldre’s si no se solucciona el problema i es retorna a la idea fundacional respectant els progresos, que hi són, presentada l’any 1950 per Robert Schuman. Sembla ser que la problemática de risc té la seva base en el tracte econòmic i el protagonisme que hi té fundamentalment Alemanya amb una marginació dels estats més petits i el fet d’impedir-ne l’entrada a d’altres perquè no ho volen Alemanya, França, Itàlia i Espanya
La segona part es dedica al perquè d’una Europa Unida creada per personalitats que tenien les idees molt clares i alló que pretenien és que a Europa no hi haguèssin més guerres. Les personalitats ideològiques i fundacionals són: Robert Schuman, que va er President de l’anomenat Parlament Europeu; Jean Monnet, que amb aquestes paraules va definir el projecte:”nosaltres no unim, estats, unim persones” És el problema actual del domini dels estats; Konrad Adenauer, fundador de la Democràcia cristiana; Alcide de Gasperi, va viure refugiat al Vaticà, fugint de la persecució de Mussolini; Paul Henry Spaak, perseguit pels nazis viatge a França i Espanya, va ser president de l’Assemblea de l’ ONU. Un detall del seu humanisme, Schuman i De Gàsperi tenen iniciat el procès de beatificació per l’esglèsia católica. Les característiques d’aquests líders eren: 1.-pluriculturalitat, 2.- experiencia, 3.- visió i crativitat, 4.-esperit de conciliació, 5.-pragmatisme i eficacia i 6.-habilitat. Dissortadament els dirigents d’avui no estan a la seva alçada.

Tercera part: l’Europa que volem. Senzillament és l’Europa dels pobles, alló que no volen els quatre estats grans. Els autors acabem amb aquestes paraules:”Volem una Europa útil per als seus ciutadans. Una Europa oberta, compromesa amb el desenvolupament, la justicia i el medi ambient. Una Europa capaç de transformar-se i de ccol·laborar en la transformació de la resta del món.”

dimecres, 8 de novembre de 2017

CJ quadern 180

UNICITAT DE DÈU, PLURALITAT DE MÍSTIQUES, de José I. Gonzàlez Faus

La presència del misteri i de la mística en el món en les diferents manifestacions religioses al llarg de la història. Mística i misteri una realitat que defineix en certa manera la qualitat de la persona humana. Les dues paraules ens traslladen a un espai més universal i de dimensions incalculables que incideixen en el psiquisme de l’ésser humà i li parlen d’una veritat que ultrapassa la realitat que viu en el món. El misteri i la mística són experiències que es poden viure des de diferents concepcions del present i del passat. I l’autor ho resumeix en dues modalitats místiques, la de l’ésser i la de la fe. La mística de l’ésser, bàsicament oriental, es presenta en l’hinduisme, en el budisme i en el taoisme. I la de la fe; en el judaïsme, en el cristianisme, i en l’islamisme. La peculiaritat de la mística de l’ésser es manifesta més com una vivència, que com una doctrina, i és fonamentalment psíquica, viscuda per l’esperit, que palesa una projecció universal infinita. En l’hinduïsme Déu és inaccesible de tal manera que “no pot convert6ir-se mai en objecte de coneixement…;qui es creu conèixer-lo, no el coneix en veritat”. La veritat és una experiència personal. El Budisme és en resum una experiència antropológica i la paraula Tao és l’arrel d’on brota la virtut. La mística oriental és en realitat una veritat íntima que s’experimenta sense conèixer-la, però que basteix l’estructura religiosa dels humans. La mística de la fe del judaïsme ens diu que el misteri és “la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio”.Podriem dir que el coneixement és la norma de la mística jueva i la fe en Déu fou la base de la construcció del poble jueu que té en Abraham el seu fundador. La mística jueva està representada pels salms essent els seus més fidels, els profetes. El Cristianisme esdevé el màxim exponent de la mística, amb la centralitat de l’amor, que li dóna una dimensió més sublim a la religió. I la tercera és l’Islam que comença ama aquestes paraules el seu text sagrat:”en nom d’Al·là el compassiu, el misericocdiós. Lloat sigui Al·là, senyor de l’univers”.Els seus místics representatius són el sufites i el murcià Ibn Arabi (s.XII-XII) confesa:”la sinceritat és la túnica de l’aspirant a sufí”. La presència del misteri i de la mística no està exempta de perills i dificultats, trobant-se els místics en veritables nits fosques. La mística no és exclusiva de persones religioses, un ateu pot gaudir de la mística amb la veritat de la seva vida. Un quadern per llegir-lo i reflexionar i adonar-nos de com la història necessita de la creença personal en Déu per bastir la verdadera estructura de la convivència humana. 

diumenge, 5 de novembre de 2017

ART I POESIA AL CAFEART FONTANELLA XII D’OLOT

 ULLS DELS TEMPS PLOREN

A les 20 h. del dia 3 de novembre de 2017 se celebrava a Olot en la intimitat una trobada artística mentre a la Plaça de la Vila centenars d’olotins demaneven justícia i l’alliberament dels consellers catalans empresonats per defensar el dret d’una Catalunya lliure. La veu del poble demanant llibertat li donava a la trobada del Cafèart una dimensió humana de la veritat de la convivència basada en la cultura. Per què l’empresonament dels polítics catalans és un atac directe i un greuge inacceptable contra la dignitat de les persones i la seva llibertat de pensament. La intimitat de l’acte cultural des d’el silenci aportava el valor de la veritat de l’ésser humà en una convivència en la que la política ha perdut els seus papers. L’exposició ULLS  DELS TEMPS PLOREN és un diàleg crític de la realitat humana en el que la pintura i la poesia donat-se les mans desvetllen situacions socials cíviques que reclamen amb la mirada soluccions als problemes de les persones des de la cultura al civisme digne, en que cada persona palesi la veritat de la vida. La justícia i la humiliació, la bellesa i l’absurditat, les llàgrimes i les alegries, els somriures i els mals de cap, en una paraula, totes les vibracions humanes troben en l’art de la paraula i de la imatge una lliçó de riquesa interior. Arribar al cim de la muntanya no és fàcil, els obstacles reclamenn força psíquica i física i l’anàlisi artístic i poètic comporta una manera de ser i de fer de projecció cap a l’infinit. L’essència de les llàgrimes d’uns ulls que ploren o somriuen genera la realitat d’una existència sota la llum de bellesa universal.
Trobar en el ser humà aquesta bellesa universal és el  missatge de l’art i de la poesia. Art i poesia alliçonen a la intel·ligència per que desenvolupi aquella filosofia que ensenya a moure’s sobre la terra en sintonía amb l’infinit i que aconsellà dirigí la mirada a l’horitzó infinit de la llum. Viure en temps difícils amb una visió poética-artística genera confiança i seguretat en la essència vital de cada instant. Mentre Olot demanava llibertat en l’interior del Cafeart Fontanella XII l’art i la poesia es solidaritzava amb la història de la capital de la Garrotxa. Una humil explosió volcànica de la cultura il·luminant el camí de les reivindicacions de la història.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Homenatge de Parets als repressaliats pel franquisme

Un acte de memòria histórica, escel·lent lliçó de pedagogia per escriure l’actual i la futura. Dissortadament no tothom sap llegir la història del passat i allo que és pitjor que massa gent no la vol llegir. A la Sala Basart de la Cooperativa plena de gom a gom es va aprendre a llegir i viure aquella pedagogia democràtica que neix de la veu del poble i no de les lleis, que no sempre estan a l’alçada. A la Sala Basart és va viure una interessant lliçó de l’ahir i de l’avui per assolir un demà millor. De l’ahir basada en el sofriment dels perseguits i d’avui recordant que encara hi ha perseguidors. Però, un fet esperançador, l’existència d’una part molt considerable del poble que té una visió de futur de progrès democràtic. El record de la història viscuda, les accions dutes a terme per entitats de memòria histórica, el moviment de l’ADN per la recuperació dels immolats de les fosses escampades pel territori i la veu democràtica de l’esquerra al Congrés dels Diputats, foren lliçons d’avui que marquen el camí per la història. Unes lliçons intenses presentades per especialistes en cadascuna de les  modalitats i que el públic assistent a l’hora de les preguntes palesà la seva convicció, la demostració de la lliçó apresa i la fermesa de les seves il·lusions a l’hora del cant dels Segadors. A la Sala Basart s’ hi respirava l’ale de la gent jove, de la gent madura i de gent que va viure la guerra incivil i la persecució de l’odi dels vencedors, no dels guanyadors perquè quan es venç i la dignitat de les persones és ultratjada no s’ha guanyat, vèncer és perdre. Es va conèixer el Parets perseguit com ho evidenciaven molts familliars dels repressaliats, es va conèixer el Parets de la ressistència actual a favor dels drets humans, es va conèixer el Parets del futur que lluita per la dignitat de la gent, es va conèixer el Parets que és coherent amb la identitat dels pobles, es va conèixer el Parets capaç de plantar cara davant de les injustícies i sobre tot es va conèixer la base del Parets del futur La lliçó fou molt intensa escoltada i meditada en época democràtica. Els quaranta anys de dictadura frenaren la història, els trenta de democràcia suposen un avenç però la lliçó fonamental i bàsica és que aquest avenç, que és important, demostra que encara vivim immersos en una política d’una greu feblesa democràtica i que per assolir la verdadera democràcia serà necessària molta lluita i sobre tot una gran col·laboració de tots els ciutadans que poden dir que són veritat i justicia. Una gran lliçó la que vaig aprendre a la Sala Basart d’uns ciutadans que tenen pedagogía de futur.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

FISCALITAT JUSTA, UNA LLUITA GLOBAL

Xavier Casanovas, llicenciat en matemàtiques i màster en coordinació d’empreses i Director de Cristianisme i Justícia en convida en el quadern 205 a reflexionar sobre la fiscalitat i la seva repercussió social. En les primeres pàgines ens diu que “el sistema fiscal té un únic sentit: dotar de recursos l’Estat per tal que pugui dur a terme les seves  polítiques públiques”. L’objectiu és molt comprensible però alló que ja no ho és tant és la manera com es recapten aquests recursos en forma d’impostos i qui té l’obligació de contribuir. En un estat com l’espanyol en el que la corrupció és una realitat, el sistema fiscal crea una quantitat de problemes i objeccións que posen en dubte la justícia en la seva recaptació i en la seva gestació. El primer gran repte el planteja la pregunta qui té l’obligació de pagar impostos i en quina proporció. I la resposta a la pregunta la fa més difícil amb les activitats fraudolentes fora del pròpi estat en els paradisos fiscals. Un paradís fiscal és un estat en el que els dipositaris de diners paguen unes quantitats molt inferiors a les del seu estat propi, diners que haurien de revertir en benefici dels ciutadans. És curiós perquè la fiscalitat es presenta com el sistema més just de la distribució de la riquesa. Però a l’hora de la veritat, no ho és. I no ho és perquè els més rics cada dia ho són més i de pobres cada dia n’hi ha més. I aquesta lluita de la distribució de la riquesa provoca situacions absurdes de consells per estalviar impostos. I en aquesta absurda realitat qui no pot evadir és el treballador perquè l’estat li controla el seu sou i ja li cobra per endavant els impostos. Existeix la proporcionalitat en el pagament? Hauria, però… La lectura del quadern amb pàgines molt tècniques m’ha fet pensar perquè no existeix un sistema de proporcionalitat? I aquest sistema sembla ser que és molt difícil d’implantar i seria més just però les diferents modalitats dels impostos ho posen difícil i he deduit per la seva facilitat d’evasió. L’autor es fa la següent pregunta:”quin és el nivell òptim d’impostos? La resposta és que no existeix: l’òptim serà aquell que et permeti cobrir la despesa pública que vols tenir”. I la complicació es presenta perquè la resposta és una discusió política, i cal que sigui resposta en termes polítics i no només económics o jurídics”. Una de les conclusions de l’autor apunta a la consciència ciutadana de donar al diner el curs legal que li pertoca, tenint molt present que qualsevol anomalia repercuteix en els serveis socials bàsics, com són la salut, l’educació i la qualitat de vida. Però la conscienciació ha de ser més ferma i solidària en la classe política, en la de justícia i en l’económica que és la generadora de riquesa. I dissortadament no existeix la que la societat necessita per viure dignament. L’autor no ho diu, però ho afegeixo, per què un polític pot cobrar al més 12.000 euros (no cito noms, és prou conegut per la seva verborrea) i el sou mínim interprofessional és de 700€ i aquells que cobren un subsidi no arriben a 500€? Potser la justícia distributiva del diner hauria de ser exemplar en els sous dels polítics i els ingresos extres que els hi suposa. FISCALITAT JUSTA, UNA LLUITA GLOBAL, ens alliçona, ens fa meditar i ens donar arguments per poder exigir justícia. Recordo, és el quadern 205.           

LITA CABELLUT A L’ESPAI “VILA CASAS”.

La visita de l’exposició fou per a mi un descobriment d’un missatge artístic sorprenent. Sorprenent per l’obra presentada, sorprenent per la forma de entendre el missatge i sorpenent de com la natura té cura dels genis per què la seva obra enriqueixi la cultura i palesi el per què de l’existència. Sembla ser que els orígens  no presagiaven el futur d’una de les millors artístes plàstiques mundials. I Lita Cabellut, d’orígen humil i d’una infantesa difícil, l’adopció de molt nena encara per una familia benestant catalana li obrí el camí del seu futur, l’art. Actualment és una de les artistes més famoses del món i entre els cinc cents artistes mundials més famosos ocupe el número 333. M’impressionà el format de l’obra i d’una manera molt especial com el cromatisme definia la psicologia de la figura emmarcant la cara, per a mi la centralitat de l’obra. Per altra banda el cromatisme em traslladava a recordar els colors de la natura que donen vida al paisatge i com la pintora afincada a Holanda resaltava el missatge dels rostres amb els colors del quadre, indistintament de l’espai. Una magnificència del llenguatge cromàtic que desvetllava la lírica de la mística del ser humà. Agombolada la figura per un cromatisme de contrast, s’intuia un missatge integrador mitjançant la matèria entre l’esperit humà i l’esperit de la natura, formant un tot amb projecció il·lusionada d’un destí d’immensitat. Un dels colors més presents i més impactants és el “negre” del que ella afirma el “negre és el contrast entre la vida i la mort. Com t’ho explicaria. El negre és el pinzell de la meva ànima”. Senzillament manifesta que les seves obres neixen en el seu interior i per aquesta raó, independentment de la  materialitat expressiva, les seves pintures respiren aquell alè místic que sublima l’ésser humà independentment de la seva situació física i psíquica. Els colors esdevenen l’ànima visible de la figura humana amb la força expressiva del seu moment. Indiscutiblement l’exposició esdevé una caminada marcada pel dolor i per la joia, alenant, independentment del moment psicològic un camí de futur que el cromatisme de cada pintura fa intuir. La visita a l’exposició produeix el goig de gaudir d’un art immens però a la vegada convida a profundes reflexions del procès vital en el que la mort és germana de la vida. Ambdues de la mà, condueixen l’existència. L’expressivitat cromàtica embolcalla passionalment la veritat del ser. Una pintura, que reprodueixo en aquest escrit em va afectar profundament i m’obligà a pensar. Una de Frida Kalo, en un moment molt dramàtic de la seva intensa vida, una gran pintora mexicana.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

A 500 ANYS DE LA REFORMA PROTESTANT, per Jaume Botey

Quadern 204 de Cristianisme i Justícia, presenta un estudi interessantíssim d’una etapa molt important de l’Esglèsia Catòlica no precisament per la seva veritat evangèlica en la que el diner i la pobresa jugaren massa fort en la realitat d’una societat civilment massa desvellestada i religiosament excessivament desacreditada. I en una situació d’una greu crisi religiosa i també política en la que la societat patia un domini massa ferragós per un model en el que el Papa havia de ser l’autoritat máxima i el rei, coronat pel Papa, que exercia el poder d’entronitzar i de destronar. I fou una feblesa religiosa massa estesa amb una pretesa econòmica de solucions de perdó que desembocà en un autèntic cisme amb el naixement de l’anomenat protestantisme provocat per la doctrina teològica de Martí Luter. 500 anys desprès de les famoses tesis a la catedral de Wittenberg sembla ser que la història recoloca les persones al lloc que els hi pertoca. El protagonisme de Martin Lúter fou assenyalat i important tan a nivell religiós com polític amb el resultat d’una nova organització d’Europa. L’estudi dels fets transcendents de la història porta a solucions inesperades i a reconèixer les bondats i les desmesures d’una banda i altra. Una fet sí que cal remarcar i és que la presència de l’Esglèsia per davant de l’Emperador en el camp polític, no era el model que la societat necessitava i era necessari que els poders religiosos i el polítics tinguèssin cura cadascun dels seus objectius propis. Però es va anar més lluny atribuint poder religiós a autoritats polítiques. En el tema central hi jugava qui era l’autoritat preferent i en un altre pla com el diner podía perdonar els incompliments espirituals, en una paraula comprar la salvació. El famós cas de les indulgències. Una autèntica revolució social del segle XVI provocada per una persona eminentment religiosa, independentment del seu apartament del Papa de Roma que insultà greument per la seva disconformitat teológica. Luter en la seva vida es va moure en dues corrents: la teologia de la glòria i la teologia de la creu. La de la glòria que es desenvolupa des de la raó i el poder i la de la creu des del no-res d’un Déu crucificat. Aquesta segona molt al nivell de l’actual teologia de l’alliberament. La celebració d’aquests 500 anys està servint per apropar cristians i protestants i per entendre que la verdadera religiositat està en l’interior de les persones. Un quadern que recomano la seva lectura perquè ensenya a analitzar, comparar, raonar i entendre que el subjecte religiós és el ser humà.