El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 8 de febrer del 2014

JOCS OLIMPICS D’HIVERN 2014

Uns Jocs Olímpics sempre són una festa, una festa de germanor universal i un himne a la pau. Així ho manifestà el President del COI en el seu parlament, recalcant els valors dels Jocs. Seria bo que fos així. Era curiós seguir a través de la tele la inauguració dels Jocs de Sotxi. Molts eren els meus pensaments. Però, primer, dexeu-me dir que no tinc res en contra en sóc partidari malgrat totes les deficiències, mancances i greuges. Els Jocs Olímpics van néixer com un símbol de pau i així era perquè durant la seva celebració s’aturaven les guerres i começaven amb una celebració religiosa. Tenien una autèntica dimensió global. S’intuia aquesta dimensió en el Jocs de Sotxi? Penso que sí, pero massa manipulada. L’acte inaugural es convertí en una exaltació del país organitzador amb signes de grandesa i massa polititzat. S’intuía una finalitat de situació entre els grans dominadors del món.

La ceremónia, en ella mateixa, em va plaure molt. La capacitat creativa de la gent injectava confiança, malgrat prejudicis i ambients enverinats. Era la gent la que ballava, la que recordava el seu país i la que volia una Rússia més humana. La disciplina creativa de tots els figurants em va robar el cor. Pensava en com pot ser el món i com és.

Per què em feia mal el cor? Per la politització que es fa d’un esdeveniment esportiu i per la manipulació que en fa el poder económic.

Políticament, és raonable que un moviment de pau se celebri envoltant de milers de forces armades? Una incongruència.

Económicament, és just que en una época de crisi es destinin tant mils de milions per un esdeveniment que mils de milions de persones no poden celebrar perquè no en tenen ni per menjar?

Uns Jocs celebrats en aquestes circumstàncies són una denúncia de les grandíssimes injustícies socials que la política i l’economia mundials están beneint amb el seu comportament. Són un clam que reclama un reciclatge urgent del model de societat. Analitzem la filosofía del que volien ser els Jocs Olímpics i la filosofía del que són en l’actualitat. És urgent.

divendres, 7 de febrer del 2014

EL CONCERTISTA DE PÁJAROS, de Josep-Francesc Delgado

Un llibre excel·lent, no només per la qualitat literària sinó més encara per la filosofía de la història que s’hi endevina. Un exemple de qualitat literària ens el dóna el paràgraf que transcric que conté unes boniques figures poètiques:”Lin Zin sonrió por un momento cuando ya en la calle todo parecía una pinzelada puntillista de sombreros cónicos de paja trenzada y un montón de pies corrían como máquinas de coser”. L’argument, presentat en forma de conte, basteix una novel·la curta de caire històric amb un rerefons de la filosofía budista remarcant la qüestió de la reencarnació. Aquest  tema d’arrels religioses és molt important per entendre el desenvolupament de la narració i millor encara, el cim extraordinari del final. El protagonista és un concertista d’ocells que viu una història amarga, trista i cruel amb un final molt significatiu. Un procès de la filosofía budista. Però, qui és un concertista d’ocells?, em pregunteu. A casa nostra és molt sovintejat veure pels carrers persones amb gàbies d’ocells. En la curta novel·la el concertista és un ocellaire amb una característica molt particular: l’habilitat d’ordenar un orquestra ocellaire distribuint les gàbies, com qui distribuix la col·locacció dels músics en un concert amb prou habilitat per canviar-los de lloc quan la música ho requereisx. Lin coneixia cada ocell i gàbia amb els secrets i formes per aconseguir que el conjunt d’ocelles engabiats cantin i obsequiin amb un excel·lent concert. L’autor d’aquest llibre és un escriptor moltg hàbil. De bell antuvi ens presenta un avi amb la seva néta que li demana li expliqui un conte d’ocells concertistes. Cal que el lector pari esment en el protagonista del conte perquè quan arribi al final de la lectura se n’emportarà una sorpresa d’impacte. La narració-conte no és una història de flors i violes perquè el temps i l’indret són escenaria d’una guerra. I és precisament la guerra que ens posa en situació d’entendre el treball del concertista d’ocells. Dues frases ens ajudaran a treure’n consequències: “Els ocells t’ho sabran agraïr” i “la gratitud base de les relacions socials”.