El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 19 de juliol del 2014

NADINE, de Miquel Verdaguer (Acteon editorial)

La lectura d’aquesta novel·la m’ha produit una sensació de confiances traïdes fruit d’una cultura esbiaxada i d’una educació inadaptada a les verdaderes necessitats de les persones. I entenc per persones els nens i els adolescents, que volen ser tractats com a tals i sovint se’ls enganya. L’autor és mestre però, a la vegada, filósof. I tinc la sensació que més que una novel·la, el llibre en questió és un tractat de psicología i una denúncia de la manca de pedagogía adulta. Una història amb prou base per fer-la creïble d’una etapa, dissortadament molt curta, en el procès del descobriment del jo personal amb un accent intensiu en l’aspecte eròtic del ser humà. En aquest procès el despertar al coneixement del propi cos i de les seves sensacions i vibracions s’hi descriu una obsessió prou dominant, tant per la part positiva com per la negativa. I en aquest procès hi trobo a faltar un xic més de protagonisme del professor, que despertava desig en les seves alumnes, per equilibrar més la balança entre el pes de la sexualitat i el de la intel·ligència. Un procès dominat pel domini excessiu per convèncer la bondat del descobriment que acabava de fer l’adolescent per part de la persona que vivía del lesbianisme i també per l’altra part negativa de la postura de la mare que no sabia dialogar amb la seva filla. Un problema de consequències impensables per part de l’alegria de la noia de disset anys que descobrí la seva homsexualitat, talment com una joia de la vida. El procès canvia de ritme, un canvi gens pedagògic de cara a la formació de la jove que no entèn la diferència de relacions fins a descobrir interessos econòmics que arriben al màxim desengany quan descobreix la hipocresía de les dues vessants responsables de la seva educació en una traició de complicitats que no faran altra cosa que precipità el desengany amb el  desig de la companyía del pare i de l’avi, morts. El adonar-se del mal que les dues parts havien creat, el procès seguint el curs normal, dóna a les dues cómplices la gran lliçó de la naturalesa. No es pot aturar. Tenim a les mans una novel·la de tractat psicològic que descriu fets i narra situacions que porten a les conclusions naturals de la vida. Descobrir inexactament la pròpìa personalitat és camí de fracàs. El mèrit de Nadine és posar una problemática, sobre la taula, de relacions personals en base a la realitat en la que el sexe hi té molt a dir.Tractar inadequadament aquesta vessant essencial de la vida de les persones és condemnar el procès educatiu a un fracàs, fracàs per part del que se sent enganyat i fracàs per part de l’entorn que no enten la vida i les seves manifestacions. Una novel·la que posa sobre la taula la urgent necessitat d’una educació integral dels nois i noies, que volen ser tractats com a persones (que són), que no volen ser enganyats (mentits) i que volen ser corregits amb la veritat per davant.

Espanya , fins sempre.

Espanya, t’estimo perquè sóc independent,
no un fill bastard,
la meva mare és Catalunya
i tu, una germana.
Mai has estimat la meva mare.
Et dic adéu.
Fa segles has traït la germanor,
no t’esforcis en ser amable que no en saps.
No t’odio,
el meu mestre m’ha ensenyat
estimar els enemics.
La meva identitat no és llunyania,
és igualtat.
La meva independència no és  enemistat,
és companyia.
Fa tres segles xucles la sang de Catalunya.
Espanya, escolta,
la natura amb aires nous
purifica la sang que tu has enverinat.
Si vols ser companya
caminarem plegats
Si vols ser amo i jutge
llegeix atenta l’horitzó:
Espanya, adéu,
la mare i jo ja som independents.                                                                                                                        .

 

divendres, 18 de juliol del 2014

ENYOR DE LA MEVA BARCA

Les ones mullen papers de platja
amb esquitxos de verbs i gotes d’adverbis.
La quilla de la barca abandonada
respira xarxes podrides,
embolcallades  de llàgrimes de fusta.
El timó
plora,
no pot guiar la nau mar endins.
La vella i desmantellada barca,
vista cansada i veu ronca,
esguarda el vol de les gavines
i enyora els ritmes dels rems.
A proa,
una gavina se sent capitana,
a popa,
una rata rossega formatge.
La gavina voladora fendeix l’aire,
la rata s’amaga,
rossega fustes  corcades.
Entranyes de la vella barca
entonen una bonica cançó:
“No oblidis mai la Sirena,
record de la teva vida,
capitana dels teus sentiments”.
Petites lliteres
no recorden només cançons,
recorden moments d’amors infinits
tenyits blaus d’orgasmes mariners.
Respira olors la quilla,
repeteix  crits, arrossegant, les xarxes,
enyora els brindis d’un dia de feina,
 i  plora, avui, la felicitat d’ahir.
De sobte, n o sap perquè
uns homes desvetllen desig navegador.
Corcats, els rems,
s’esberlen a les poques remades.
A la deriva, mar endins,
la quilla es torça i es trenca.
Petites ones d’una mar plana
gronxen troços de fusta.
Aquella barca, ahir monument a la platja,
avui és record,
cançó de capvespre mariner:
“No oblidis mai que vas ser Sirena,
amor de la meva vida,,
capitana dels meus sentiment

dijous, 17 de juliol del 2014

EL MEU POBLE ÉS UNA VINYA.

“que els teus pits siguin per a mi com raïms d’una vinya…” (Càntic dels càntics VII,9)

 El pàmpol d’un cep,
porticó d’uns ulls de fada,
esdevenia finestra.

Com la llebre fuig del caçador

ella evitava les mirades,
no se sentía culpable

i amb un somriure murri

saludava la lluna.

Un suau ventijol
d’una nit de juny

acaronava les galtes vermelles de la veremadora
de mans d’aire i mirada de llum.

La fada, molt senyora,
amb un raïm a les mans

passejava princesa pels verals de la vinya.

La sobten uns altres ulls,
se sent hipnotitzada.

Dels ceps de la vinya no hi pengen raïms,
figures en moviment no venten els pàmpols,

és molt rara la vinya nova.
Desperta i encuriosida

 observa i escolta,
ningú cull raïms transparents.

Que estrany!
Els ceps no tenen pàmpols,

només tiges en moviment.
Algunes enseneyen dos raïms llaminers,

d’altres, res,
i passegen agafadetes de la mà.

Quan arriba la  nit,
els ceps s’adormen,

pàmpols i raïms s’amaguen.

A l’albada,
als primers deu-vos-guards del sol,

els ceps es belluguen,
els pàmpols, acaronats pel vent, canten,

i els raïms esperen les carícies d’unes mans.
La fada, encisada al despertar,

es toca els pits,
talment com l’enamorat a l’enamorada

i escolta una veu que diu
deixa’m beure del teu vi,

amiga meva,

l’elixir deliciós dels déus.
Sorpresa,

s’adona que tots els pàmpols
brinden amb copes de cava.

Un brindis rar, com rara és la vinya.
Beuen lletres

dels ceps que caminen.
La fada, feliç,

enten la jugada.
Contenta bufa els pàmpols

i la vinya omple del vi de l’amor
les copes del Raïm de Poesia.

 

dimecres, 16 de juliol del 2014

EL LLIT, LA CADIRA I EL SOFÀ

El llit, orfe,
la cadira de rodes no entén el silenci.
Són les buit del matí,
els llençols no senten els peus malalts,
els busquen,
no els troben
i el coixí desespera,
no veu la mirada d’aquells ulls d’àngel.
El llit, orfe,
ha perdut l’escalf d’un cos,
amarat de dolor.
La cadira de rodes s’angoixa,
la cortina de la finestra muda
tem el silenci d’una cambra fosca.
L’habitació,
llibre obert de vivències d’un amor difícil,
estimava amb bogeria la malalta.
Les parets
trobaran a faltar aquell t’estimo,
quan em trobi més bé,
tornarem a fer l’amor.
La creu tancà la porta de vida terrenal,
la creu obrí la porta de l’eternitat.
Damunt la tauleta de nit
capses de medecines
als peus de la imatge del Crist.
El calaix
guarda paraules, gemecs i pregàries,
també les sabates ortopèdiques
que calçava a l’hora de la curta passejada.
Ara també hi desa
el record del trepig del company
i la fotografía dels  braços
que li feien de crosses.
Un ocell del pati de casa
refilava,
quan asseguts en un banc jardiner
s’agafaven les mans i es feien un petó.
L’ocell fa dies no canta en el mateix arbre.
El llit, la cadira de rodes
i el sofà del menjador
recorden la veu de la malalta
que parlant amb Déu li deia:
Senyor, no en feu un gra massa amb mí?
Les meves mans i els meus peus,
clavats com els del vostre Fill
a la creu. La meva són el llit, la cadira i el sofà.
Només hi falta la ferida del pit.
La meva hora no és llunyana,
com Ell també us lliuro el meu esperit.
Una matinada d’hivern
es feu el silenci i els ulls es clogueren.
Un pare nostre i un petó als llavis
segellaren el comiat.
El llit, la cadira de rodes i el sofà
encara viuen el caliu d’una dona
que del dolor en feu amor,
que del sofriment, un crit d’esperança,
que del patiment, un acte de fe,
que de la malaltia, la seva germana.

 

 

DESIG EN LA FOSCOR


Nit basardosa
conrea creus en camps de blat,
somnis d’un crit

de fe maltractada per la por.
L’aigua, dins la foscor,

alena esperances perdudes.
Feixucs, els peus,

sobre catifa de fulles humides,
no avancen.

La fita blanca endevinada,
feta trossos per un llamp,

perdé la consciència de la mort
oblidant la divina fe de vida.

Cega, la ment,

renega de l’avui i del demà
i amb una veu ronca increpa

la possible realitat del més enllà.
Existeixes, Déu?

Els meus peus ensopeguen creus en el camí

que el cor odia
i el desig de ser etern vol estimar.

 M’horroritza

ser ignorant i no conèixer

el sentit de la llum del dia i de la nit.
La foscor obnubila la mirada,

encega la llum, contemplació dels ulls
i la meva ment en blanc

respira fragàncies d’un pensament futur.
Existeixes, Déu?

Per què m’abrusa un desig d’eternitat?
La ment  no té resposta,

el cor em diu:
Déu et vol etern, al seu costat.

La basarda esdevé transparència,
conrea estrelles en el cel blau,

somnis d’un desig
de la fe recuperada per l’amor.

dimarts, 15 de juliol del 2014

AMB ALES DE PARRACS


Sol, apartat de la gent,
camisa i pantaló esparracats,
caminava  sobre  sorra molla.
Petites ones besaven els seus peus nus,
mai  ningú l’havia estimat.
Encara un infant, orfe de mare
va crèixer al costat del pare,
pobre, en una barraca
sense amics i sense carícies.
Complerts vint anys
busca l’amor,
tothom se n’aparta.
La sort, un dia,
li dóna menjar i aixepluc.
Un altre pobre que sabia estimar.
Un matí, rentant-se els dos a la platja,
un raig de sol il·lumina la seva cara.
Bon home, perquè som tan pobres
si som de veritat fills de Déu?
Els àngels també són pobres, contesta,
i viuen feliços al cel.
També serem àngels un dia
i viurem al costat de Déu.
Senyor, aquesta nit, en somnis
una veu m’ha dit,
jove, demà, la platja t’espera
necessita una àngel, amic.
Un somni, va portar a Egipte
Josep i la mare de Déu, respon el company.
L’aurora somriu a l’angel d’ales de parracs
descalç remullant els peus.
Guaita mar en dins!, és un crit.
Una mare amb el fillet al pit,
sura immóbil sobre les ones.
Necessiten un àngel,
repeteix la veu de la nit.
Un infant juga amb la mare
sobre sorra molla.
Les ales ja no són  de parracs,
són de llum de la glòria.