El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dissabte, 2 d’agost del 2014

BARQUETA MAR ENDINS

Els raigs del sol
demanaven perdó a les fulles dels arbres,
acaronades per un brisa de mar silenciosa.
El vent
robà petons dels núvols,
el desig.
Músties,
les fulles,
no tenien llàgrimes.
Els cotxes, plens d’orgull,
passaven de llarg,
sense desitjar el bon dia.
Una margarida dubtava,
si?, no?
Matí i tarda, aquell dia,
amagaven sota llençols nocturns del llit
l’enyor del bany.
Remors d’aigua
murmuraven paraules ocultes
a les oídes de l’insomni
maleïnt instants perduts d’una esperança traída.
Aquell dia,
les pesigolles absents de les carícies de l’aigua
ploraven recloses dins la cova d’un ratpenat.
Ulls tristos
resaven al déu de la llum
gaudir del joc  de la lluna
sobre les ones del mar
embadalits pel llençol blau crivillat d’estrelles.
Els sol i la lluna,
rei i reina de les clarors de dia i nit,
dibuixaven el temps,
compàs de l’ascensió al cim del somni
on només hi viu la llum.
Aquella nit,
un petó calladet cavalcava
les ones.
Les estrelles envejaven la gemma brillant,
barqueta gronxant-se en el mar.

 

divendres, 1 d’agost del 2014

L’ESPORT EN UNA CATALUNYA INDEPENDENT

El President de la LFP neda entre dues aigües quan es refereix en quina lliga jugaría el Barça en una Catalunya Independent. Primer diu que el Barça no podría jugar la LLiga Espanyola. Insinuacions constitucionaals. Més endavant diu “si el govern espanyol no acceptés modificar la llei, és fàcilment imaginable que qualsevol altra lliga europea voldria disposar del Barça”. És una demostració de feblesa afirmar que el Barça no podría jugar la lliga espanyola. És una manera més de fer el joc a la política. Sembrar la por en els seguidors de Barça per afeblir el camí de la indpendència. Però sembla ser per la declaracions que he llegit de l’advocat president de la LFP que  té coll avall que Catalunya será independent. Personalment tinc molt clar que l’esport será un argument valuós pro independentista. Catalunya en l’actualitat té vint i escaig de federacions esportives reconegudes internacionalment i la UFEC (unió de federacions esportives cataalanes) será present l’ 11 de setembre en la gran V per la independència, signe evident de la consciència de l’esport català. I no dubtem de la força en aquest sentit de la Plataforma pro seleccions esportives catalanes. I en aquest camí les manifestacions d’esportistes de tots nivells que s’embolcallen amb la bandera catalana en les manifestacions i èxits dels seus equips. La força de l’esport català i la seva qualitat es fa palesa a través de les Seleccions Esportives Espanyoles formades en la seva majoria per esportistes catalans i catalanes, com en l’equip campió d’hoquei sobre patins, en l’equip femení campió del món d’hoquei patins en línea, del waterpolo femeni de reconeguda categoría internacional i olímpica, dels internacionals de futbol, bàsquet, atletisme, ciclisme, motorisme. Deportivament Catalunya és i continuarà sent amb la independència una potència deportiva internacional. Amb l’esport cap a la indpendència és una de les meves xarles. El COC será una realitat i en el COI hi tornarem a veure catalans.

dijous, 31 de juliol del 2014

Un euro, un conte, un nen

El cirerer de la casa de pagès
feia goig amb les branques vermelles.
L’avi, recolzat al gruixut tronc,
assegut sobre un sac,
omplia una caixeta per portar a la germana,
ingressada a la residència del poble.
Somreia feliç quan el nét l’abraçava.
Iaia, avui, al sortir del cole
he trobat un euro. Saps àvia
no el guardarè a la guardiola.
La dona se’l mira. Compra’t
un conte d’aquells que l’avi t’explica
a la vora de foc.
Comprarè un pa, iaia,
pel meu amiguet. Els pares són pobres
I al cole no porta mai esmorçar.
Demà esmorçarem plegats.
L’avi, la tarde de l’endemà,
li dóna al nen una caixeta de cireres.
Porta-la a l’àvia.
Content, amb la cistella als braços,
Iaia, l’avi ha abastat per a tu
aquestes cireres.
Amb els ulls llagrimosos, somriu al nét.
Nen, regala la cistella al teu amic,
demà a casa seva
tindran fruita per dinar.

dimecres, 30 de juliol del 2014

COM VEIG EL BARÇA 2014-2015…

Alguns dels meus amics lectors possiblement no es creuran que no sóc soci del Barça. Però vull un Barça capdavanter, entre l’èlit futbolística i si és possible, el millor. Però mai s’ès el millor. M’agradaria un Barça 2014-2015 campió de l’esportivitat, impecable. Ho será? Tinc els meus dubtes. Però els moviments de tota mena em provoquen confusions. Els conflictes fiscals, siguin certs o falsos, tenen sempre quelcom de desequilibrants, i molt més quan s’ataca als líders. És cert que la política espanyola en aquest sentit, no la veig creïble, és alló de “muerto el perro se acabó la rabia”. I sembla ser que és alló que es vol provocar, fer perdre força i qualitat en el rendiment de l’equip. I la meva pregunta és: será prou intel·ligent l’entrenador, la direcció técnica i la directiva per controlar i desactivar els efectes d’aquesta política? No n’estic segur. Em preguntareu si tinc confiança en l’entrenador. Doncs no tota, encara que m’agrada perquè és de la casa, però a l’escoltar-lo hi ha un no sé qué que no em plau. Sentit de l’autoritat i conjugar-lo amb el d’amistat, és desitjable però hi trobo quelcom que no em satisfà. Espero equivocar-me. Per altra banda tenia els meus dubtes sobre la pedrera, perquè m’assebentava de nous fitxatges i llevat del porter Macip, tots els altres estrangers. Poden ser molt bons, però la seva mentalitat, será veritablement culè o el diner culè? El fet que Luis Enrique s’hagi emportat vuit jugadors del filial a la concentració m’ha retornat un xic de fe. Però, els però continúen trucant a la porta de la meva ment. Vull creure en el nou entrenador, però hi ha un fet que no m’agarada, tants anys amb el Barça i no li he escoltat ni una paraula en català. Ja sé el que em direu, però necessito denunciar-ho. El Barça viscut intensament també suposa aquell raconet del cor que estima el seu país, i mentre juguen amb el Barça, el seu país de fet és Catalunya. Una altra objecció se m’infiltra: el tractament de la premsa catalana, sigui audiovisual, sigui escrita. Un xic de passió, sí, però controlada pel seny… ha de tenir en compte que crear un ambient té els seus pros i els seus contra. El seny i la rauxa hi han de jugar dintre d’un equilibri.Penso que cal valorar més el conjunt en benefici de les individualitats, totes necessàries però cap imprescindible. No voldria aparèixer com negatiu, però els fets són els que són i ens han d’ensenyar a pensar si volem corregir per una banda i  millorar per l’altra. M’agradaria molt que al final de temporada poguès escriure: el gran campió mundial, Barça.

dimarts, 29 de juliol del 2014

UNA MICA SOBRE EL BARÇA

No sóc soci de cap club de futbol, però no negarè simpaties per aquest esport, que no és el que més m’agrada. Fruit de la meva etapa de Puigcerdà foren diverses assistències al camp del Barça i de l’Espanyol. Respecto la història però del segon m’hauria agradat més que portès un altre nom. Aixó no significa que no valori les seves aportacions al futbol  català. Però, ara, jubilat, m’agrada recordar, reflexionar i opinar sobre l’esport. A tocar de la mà el començament de la lliga 2014-2015 em plau dedicar uns pensaments al Barça. Qué no em va agradar de la política esportiva del Barça de la darrera lliga?  Amb el màxim respecte a l’entrenador argentí no vaig trobar encertada la  seva contractació. Per a mi va ser un pas enrere a la filosofia de Josep Guardiola i de Tito Vilanova. I encara més, una desconfiança envers Tito i el seu equip. El fitxatge, demanat per Tito, de l’entrenador del Girona, penso que tenia algun sentit. I no se li donà. Opino que tant  la Junta, com  la Direcció Esportiva desconfiaven i no  van tenir el valor del risc, com es  demostrà amb el fitxatge de Guardiola. I seguint el curs de l’equip i els seus resultats no entenia res i cada vegada em ratificava més que la culpa rauia en la manca de valor per continuar amb l’equip format per Tito Vilanova, quan ell malauradament haguè de deixar la direcció. Haurien estat pitjors els resultats? Sincerament penso que no. La marxa de l’equip a tot el llarg de la lliga denunciava una manca de credibilitat mútua malgrat les paraules s’esforcessin en dir el contrari. Els moviments en el camp de joc no eren els que foren i s’intuien certes discriminacions en la forma de conduir la pilota i per algun jugador, una sobredossi de protagonisme. Aquesta sobredosssi s’augmentà a partir del fitxatge estelar de Neymar i no acuso a Neymar. L’entrenador argentì amb tota la seva bona disposició i voluntat navegava a l’hora de demostrar que ell era l’entrenador, traít pel seu interés de continuar la filosofia de Tito, que evidentment no era la seva. Se’m pot dir que no sempre es pot guanyar, però un equip, que es diu el millor del món, sempre ha de jugar a un bon nivell malgrat circumstàncies adverses. I aquestes circumstàncies no es van controlar. He intentat ser crític constructiu,  no em mou cap afany negatiu i encara que no sóc del Barça, ni de cap equip, m’agrada gaudir del bon futbol i lloar-lo com ho he fet del Barça en el meu llibre ELS ÀNGELS JUGUEN A FUTBOL en el capítol LÍRICA EN EL FUTBOL.

SILENCI D’UN SOMNI

Fosqueja,
la finestra oberta,
els colzes damunt l’àmpit,
les mans amaguen la cara,
el cor escolta petjades,
i el sol s’acomiada.
La llum de l’estança
dibuixa silueta expectant,
immóbil,
de mirada perduda,
fotógrafa d’uns ulls
amics del silenci.
Rítmic trepig,
desvetllador de veus,
aparta de la finestra la imatge.
Angoixa,
orfe la porta
contempla,
passar de llarg,
un encant que no era.
Mentia el rellotge,
no, la mirada,
només era un somni.
De bon matí, a la cuina,
dos esmorçars.
Ella i ell al voltant de la taula,
es miren els ulls,
no parlen.
Dues taces de llet
estremien mans i llavis,
fredes i muts.
L’epitafi de la llar eterna pregona:
el nostre amor és etern.

 

dilluns, 28 de juliol del 2014

REGNE DE LA TERRA

ELLA

“Qui és aquesta que aguaita com l’aurora,
bella com la lluna, resplendent com el sol,
impressionant com un exèrcit amb les banderes alçades?”

                            (Càntic dels càntics, VI,10)

 Asseguda al costat de la mare
era l’enveja de l’envelat.
Els joves del poble, tímids,

de lluny la miraven,

pensaven,
qui será el primer de demanar-li un ball.

Un home de cinquanta anys
li fa reverència i li allarga la mà.

És el vals que tant li agrada al pare
i és el pare amb qui només vol ballar.

La parella és la reina de la pista,
ella, la més bonica,

estrelles són els seus ulls,
dibuixen clavells els seus llavis,

somriu al seu pare.
Els seus peus àgils i petits

guanyen el concurs de l’amor

EVA
“La dona que has posat al meu costat m`ha ofert el fruit de l’arbre i n’he menjat (gen I)

 La sorra de la platja,
aquell matí d’estiu,

convidava a ser amiga del sol.
L’aigua de les ones, juganeres,

besava els peus de la noia.
Un jove

de cabells rossos i ulls blaus

porta una planxa de surf.
Atrau les mirades d’ella.

Camina, mullant-se els peus,
preocupat pel no de la seva ment.

La sirena de mirada encisadora
truca a la porta del cor.

No és un bon matí per enamorar-se
fent surfing.

Ella contorsiona el cos
i amb les mans dibuixa sobre les ones.

Els cors són imants poderosos.
Ell decideix bussejar buscant petxines.

No el mou la il·lusió d’un mol·lusc marí.
Un somriure demana ajuda,

en silenci,

només els ulls parlen.
La planxa de surf

desafia les onades dels cors.
Coneixes l’art d’estmar?

L’artista d’aquest art deus ser tu.
Sobre la sorra un petó.

Han tastat el fruit de l’arbre.

 RUT
El teu poble serà el meu poble, el teu Déu será el meu Déu” (Rut I,16)

 L’andana, aquella tarda, respirava tristesa.
Asseguda en un banc,

una noia fullejava un llibre
mirant, hipnòtica, l’horitzó.

Les perpelles no tintinejaven
al pas els trens.

Una brisa marinera i afectuosa
en feia dels cabells

raigs de llum.
S’extasia,

obre la mà,
cau el llibre.

Una dona de cabells blancs
el cull de terra,

llegeix el títol,
“Poemes d’espigadora”

i amb un somriure
el lliura a la noia.

Seuen, mirant-se,
no parlen,

només les mans.
Llegeixen a l’atzar:

“Tu m’has fet de mare,
la teva companyia és la meva esperança.

Vull viure en el teu poble amb el teu Déu.”
S’aixequen,

no s’anomenen ni Rut, ni Noemí,
caminen

arriben a un  destí:
els colors de la pell les ha fet germanes.

 
ESTER
“Ester es guanyava l’admiració de tots els qui la tractaven” (Ester II,15)

 Cada matí,
caminant animosa al seu treball

porta un ram de flors.
Aquell matí era diferent

i el ram, de clavells vermells.
El mirall del vestidor

aplaudia els moviments dels llavis

i ella
amb un silenci profètic

donava l’últim toc al pentinat.
Era constant, el client,

com tots els dies,
seriós,educat i afectuós,

contestava a la dependenta amb un
“mocador de seda”

La noia, curiosa, no gosava
fer preguntes.

El dia de Sant Valentí,
sobre el taulell hi lluia

un ram de clavells vermells,
enllaçats amb mocador de seda

i un sobre de color de rosa.
L’obre, es posa vermell, llegeix:

Ets bonica i formosa,
estrella lluminosa dels meus dies.

Cada matí un mocador de seda
creava en el record la teva imatge

i un follet hi escrivia:
No tinguis por

és la reina del teu cor.
Besa el paper,

aquell matí,
no va vendre cap mocador de seda.

 JUDIT
“Era bellísima i tenia una figura molt bonica. Ningú no en podía dir res de mal, perquè era una dona que reverenciava Déu de tot cor” (Judit VIII,7-8)

 Elegant,
tot just apuntava l’alba,

entrava a l’esglèsia del poble.

Senzilla i humil,
de genolls al peu de la creu

pregava:
“ompliu el meu cor, de justícia

I els llavis, de veritat.
Feu-me amiga de tothom,

enemiga de ningú.”
Tot el poble l’estimava,

Molts homes la desitjaven.
Una filla,

fruit d’un gran amor,
omplia la seva vida.

Aquella tarda,
tornava a casa desprès de la compra.

A la plaça, uns homes es barallaven.
Volien apedregar un lladre.

La presència de la dona rica i justa
els atura,

Amaguen els rocs.
Allarga, ella, la mà al lladre,

tots entren al temple.
Asseguts  als bancs davant del Crist

amb veu solemne i amiga
exclama:

Només és just aquell que estima.
El lladre, amb llàgrimes als ulls,

li agafa la mà i diu:
“vos sí, que em podeu apedregar”.

 MARIA
“Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, des d’ara, totes les generacions em diran benaurada” (Lluc I,48)

 Els ulls alegres del fillet
retrataven la cara bonica de la mare.

La nevera i el rebost
denunciaven la senzillesa de la casa.

Saber ser pobre
és camí de pelegrins,

així començava la cançó
que li agradava a la mare.

Gronxava el bressol
i uns ditets volien tocar-li la cara.

L’espós, a la feina,
Ella i el fillet, a la llar.

L’esposa, a la finestra,
mirava el cel blau i musitava:

“Sóc petita i feliç,
els veïns em diuen dona de sort

i amb el fillet als braços
sóc la mare més feliç del món.”

El nen s’adormí al bressol,
La mare preparà el dinar.

A la taula, tots tres,
pobres i senzills,

acabat l’àpat,
miren al cel,

resen
volem ser com Josep i Maria

pelegrins del Regne del Cel.

 ELLES
“Una dona forta, qui la trobarà?
És més preciosa que les perles.”
(Prov. XXX,10)

 EVA ho va descobrir:
L’Eden era la línea de sortida

de la cursa cap el Regne del Cel.
RUT, recollint espigues,

va entendre la lliçó de la història:
Tots els pobles tenen el mateix destí,

el Regne del Cel.
ESTER derrotà l’enemic

amb armes de bellesa i amor,
demostrant que l’odi i la guerra

no són camí del Regne del Cel.
JUDIT posà en ridícul l’orgull

oposant a la luxúria, oració,
clau de la porta del Regne el Cel.

MARIA, estrella d’Orient,
oferí a la humanitat

la verdadera poma de l’arbre
del regne del Cel.

 Cinc noms, cinc dones de la història,
cinc estrelles que il·luminen

el Regne de la Terra
avantsala del Regne del Cel.

 

                               

diumenge, 27 de juliol del 2014

POTSER, SÍ

Desperta sobtat sota un pi,
ajagut sobre  pinassa seca.
Un cistell de bolets als peus
li recorda un pensament malastrug.
Suor freda presagia rodaments de cap,
és lluny de casa.
Palpa, no troba el bastó.
Rodola per la galta una llàgrima,
la por no el deixa moure’s.
Intenta aixecar-se, és mitja tarda,
les cames no responen.
No vol morir perdut al bosc,
no creu en Déu.
El cant d’un ocell li obre els ulls,
batega fort el cor.
Passos lents trepìtgen fulles seques,
de memòria una llenterna enfoca
el pi de l’avi.
Obre els ulls, somriu,
el fill ha trobat el bastó,
 de bracet l’ajuda a sortir del bosc.
Aquella nit sopà bolets.
L’avi, mentre, pensava
potser sí que existeix Déu.