El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 17 d’agost del 2016

Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets



Una novel·la d’una temàtica de foscors i clarors, ambientada en un espai concret i amb uns personatges, que segons la meva interpretació, poden molt bé simbolitzar el procés de la història encara que es tracti d’un procés individualitzat. Un enfrontament que una conducció geogràfica orienta el sentit humà per arribar a una conseqüència enriquidora. De personatges, i ben caracteritzats n’hi ha força, però a mi m’han cridat l’atenció, dos que considero son responsables  del fil conductor, fil conductor que és un jardí. Els dos personatges són dos homes que viuen el llarg procés de mals entesos, separacions de classe social, egoismes i esdeveniments, alguns d’ells moralment condemnables. Però el fil conductor entre foscors i llums mena el desenvolupament d’un procés de convivència amb amors i desamors centrat en nun jardí. Personalment penso que l’autèntic protagonista de la novel·la és el jardí. El nucli dels amors i dels desamors. I aquest jardí té dos espectadors d’excepció, el jardiner i el seu amic, dos homes que viuran el desenllaç que malgrat els successos fins i tot de caire criminal, podem valorar de feliç. És curiós com en un panorama que no palesa res de bo hi apareixen petites llums que porten a la solució, com una noia senzilla que estima la poesia i una altra que li agrada la música i la trobada entre les dues converteixen el jardí a l’obaga en un jardí a la llum. La naturalesa i la història en els seus processos presenten uns indicadors culturals que obren les portes a la cultura i a millorar la convivència. La intriga vençuda per la cultura, que els dos espectadors del llarg procés que comença en la fosca etapa franquista i acaba en el segle XXI, comproven en les seves vides quan un d’ells recupera l’amor, culpable, però al final explicatiu de la història d’un indret concret però que és símbol de la globalitat del segle XX i XXI. El llibre, com no podia ser d’altra manera, amb uns moments poètics il·lusionats li dóna a la història l’objectiu de quina ha de ser la imatge global definitiva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada