El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 17 d’agost del 2016

La meravella del cos humà


Les diferències en la humanitat  tenen en el cos de la persona una de les bases analítiques significatives. I l’esport un mesurador extraordinari. I el Jocs Olímpics l’anàlisi global. Els Jocs Olímpics, al marge de les possibles corrupcions, m’han convidat a valorar la meravella que és el cos humà. El sol fet de ser definidor de la persona ja li dóna transcendència però el formar part d’un tot amb l’esperit del ser humà el catapulta a límits d’infinitud. El cos en ell mateix és una escultura excepcional però la possibilitat de crear amb postures i expressions innombrables crea una exposició d’art de dimensions mundials. I els Jocs Olímpics esdevenen una oportunitat extraordinària per gaudir aquesta exposició. El fet de ser escultures escollides i esportivament treballades afavoreix una creativitat inimaginable d’imatges perquè tots els esports són font d’inspiració. Verdaderament l’esport és un gran estudi artístic del cos humà, però aquesta obra d’art és possible en les diferències gràcies a l’aportació de la psique. Cada modalitat esportiva és un obrador artístic amb personalitat pròpia. Els esports individuals són
sense cap mena de dubte els més creatius i els col·lectius hi aporten cocreativitat, una imatge col·lectiva. Però el goig de visionar l’exposició és superior si es presencia la modalitat esportiva en directe. És veritat que el cos té unes capacitats limitades, tot i que són moltes, però les escultures que es visionen son diferents si la sala d’exposicions és una piscina, unes pistes d’atletisme, un pavelló esportiu o la naturalesa oberta. I en una piscina les diferències les donen les diferents modalitats ja sigui natació sincronitzada, curses de natació, salts o waterpolo; i en atletisme si les curses són de velocitat, resistència o relleus. Les escultures dels esports d’equip ens donen la possibilitat de gaudir de la individual o col·lectiva. Allò que es verdaderament impactant rau en la relació ser humà naturalesa, ja
sigui aigua, aire i terra, com aquesta relació desemboca en una varietat tan rica d’imatges, riquesa que augmenta amb la creativitat de cada esportista. Quan penso sobre la creativitat artística de l’esport m’entristeixen totes aquelles manipulacions que fan de l’esportista un ninot de l’egoisme vingui d’on vingui la manipulació. I també m’entristeix al comprovar que el programa educatiu de les nacions no li donen a la pedagogia de l’esport el temps i la formació indispensable perquè assoleixi els seus objectius. Òbviament que les competicions són les exposicions ideals per demostrar els treballs realitzats, però també ho que  molts esportistes es queden pel camí per culpa d`objectius que obliden que l’esport és un factor de convivència, de la gran obra d’art que hauria de ser la humanitat en cada moment. Però malgrat tots els inconvenients el cos humà és una meravella de la naturalesa. I l’esport ho fa palès.

Jardí a l’obaga, de Blanca Busquets



Una novel·la d’una temàtica de foscors i clarors, ambientada en un espai concret i amb uns personatges, que segons la meva interpretació, poden molt bé simbolitzar el procés de la història encara que es tracti d’un procés individualitzat. Un enfrontament que una conducció geogràfica orienta el sentit humà per arribar a una conseqüència enriquidora. De personatges, i ben caracteritzats n’hi ha força, però a mi m’han cridat l’atenció, dos que considero son responsables  del fil conductor, fil conductor que és un jardí. Els dos personatges són dos homes que viuen el llarg procés de mals entesos, separacions de classe social, egoismes i esdeveniments, alguns d’ells moralment condemnables. Però el fil conductor entre foscors i llums mena el desenvolupament d’un procés de convivència amb amors i desamors centrat en nun jardí. Personalment penso que l’autèntic protagonista de la novel·la és el jardí. El nucli dels amors i dels desamors. I aquest jardí té dos espectadors d’excepció, el jardiner i el seu amic, dos homes que viuran el desenllaç que malgrat els successos fins i tot de caire criminal, podem valorar de feliç. És curiós com en un panorama que no palesa res de bo hi apareixen petites llums que porten a la solució, com una noia senzilla que estima la poesia i una altra que li agrada la música i la trobada entre les dues converteixen el jardí a l’obaga en un jardí a la llum. La naturalesa i la història en els seus processos presenten uns indicadors culturals que obren les portes a la cultura i a millorar la convivència. La intriga vençuda per la cultura, que els dos espectadors del llarg procés que comença en la fosca etapa franquista i acaba en el segle XXI, comproven en les seves vides quan un d’ells recupera l’amor, culpable, però al final explicatiu de la història d’un indret concret però que és símbol de la globalitat del segle XX i XXI. El llibre, com no podia ser d’altra manera, amb uns moments poètics il·lusionats li dóna a la història l’objectiu de quina ha de ser la imatge global definitiva.