El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dijous, 3 d’agost de 2017

Diners del futbol i economia social

En la meva filosofia personal l’esport i l’economiaa són servidors de la convivència huamana i dissortadament la política responsable del benestar social demostra una incapacitat desesperant per fer complir el seu deure als dos factors esmentats. Dissortadament l’ésser humà que hauria de ser el beneficiari de les activitats esportiva i económica per incompetència política esdevenen beneficiats l’esport i l’economia.La dignitat de l’ordre social està íntimament relacionada amb la dignitat de les persones, sense perdre de vista la dimensió humana de cada individu, la humanitat. Ningú està dispensat de contribuir al benestar social. I no es compleix. Darrerement uns moviments esportius d’una gran càrrega econòmica m’han portat a reflexionar-hi. Curiosament no he llegit, ni escoltat mai cap comentari sobre la capacitat social de l’esport i el seu incompliment, d’una manera especial en el futbol. L’esport no contribueix, tot le contrari, s’ha posat al costat de la gran economia i es dedica a fer multimilionaris a uns pocs en base a les lleis de l’economia dels grans bancs. El cas econòmic al que em refereixo, l’imagineu, Neymar. No discotirè la seva vàlua esportiva, però sí el tracte econòmic desenvolupat al seu entorn quan tantíssima gent no pot satisfer les seves necessitats mínimes. En el problema econòmic en questió podriem parlar de força futbolistes convertits en multimilionaris. Parem esment en els darrers moviments de Neymar i la repercussió que els diners que s’hi mouen podrien tenir en l’entorn social més pobre. Pagar dos cents vint-i-dos milions per una clàusula de rescissió de contracte és un greuge social que no té nom. Fem un senzill càlcul. Una família mileurista viu amb 12.000 €/any. Amb la quantitat del rescat hi podrien viure 18.500 famílies, que amb un mínim de tres indivus per familia equival a 55.500 persones. Si a aquests diners hi afegim els 206.000.000 que li ha costat al Barça el jugador,la xifre de 55.500, superaria les 100.000 famílies. Cura, en aquests xifres no s’hi compten els sous del jugador. Imagineu que es podría donar feina a més de 50.000 aturats? Afegim-hi els diners de Messi, Suàrez, Cristiano, on s’arribaria?
I per més inri la presència de la corrupció amb els corresponentrs judicis incriminatoris. En aquest afer hi té molta, per no dir tota, responsabilitat la política quina obligació principal és vetllar per la dignitat de totes les persones de l’estat. I aixó no es compleix. Si nomès en el jugador esmentat es mouen tants diners, imagineu si fèssim el càlcul de primera divisió del futbol, on s’arribaria i a la vegada tinguessim presents els diners que hi mouen les televisions i les federacions respectives. Només amb una racional legislació sobre l’economia del futbol Espanya tindria més diners pel benestar social. I com parlem també de política, calculem el benestar social que la política escamoteja amb la famosa corrupció existent. Francament, penso que la solució dels problemes econòmics socials, rau en la voluntat política de racionalitzar l’economia. Sr. President del Govern els diners que mou la política no són aliens del benestar social i el seu Govern no ho enten. La política i l’esport són responsadables de la precarietat conòmica d’una gran part de la societat espanyola. Per pensar-ho. La base, complir amb els objectius de l’esport i la política.

dimecres, 26 de juliol de 2017

ÈTICA EN LA POLÍTICA

La imatge de la convivència humana pot comparar-se a un tapís pensat i creat valorant l’entremat de les vivències, els comportaments de les persones i estudiant els pros  i els contres en l’execució i el resultat. Teixir la història no és deure d’uns pocs sinò obligació de tothom. Alló pitjor que pot patir la humanitat és el lideratge d’una minoria que ignora la capacitat de pensament i creativitat de la majoria. L’ experiència humana és el rebost on s’hi han de buscar tots els principis i les tesis de la filosofia de convivència d’acord amb les diferents modalitats pròpies de les diferents etapes de la història. La convivència universal és un mandala en el que cada ésser humà hi dissenya i cromatitza la seva vida coordinada amb la resta d’individuus de cada moment històric. En aquest exercici de viure és indispensable el compliment d’unes normes que la societat s’ha dictat amb la finalitat de la dignitat, centre neuràlgic de l’existència. Aquestes normes reben el nom global d’ètica perquè són el resultat de les exigències de les accions i costums perquè la convivència respongui verdaderament a la seva filosofia de vida. Aquesta tasca globalitzadora no porta a la unificació sinò a la unitat harmonitzada per la diferències de les individualitats. Per aconseguir-ho cal escoltar les consequències, que provenen de les experiències dels fets, evitant les imposicions d’uns pocs. L’ètica és la voluntat coordinada de totes les voluntats de la comunitat, en el marc històric de cada etapa de l’existència humana. Un individu sol no és la humanitat, si bé ell és humanitat, però és la unitat inicial coordinant totes les unitats per aconseguir la col·lectivitat d’acord amb les característiques definidores d’un model de vida col·lectiva. En aquesta tasca és imprescindible la participació de totes les voluntats definides per harmonitzar la globalització que exigeixen les circumstàncies i coordinar els elements disponibles en l’assoliment de la felicitat i benestar. L’ètica és aquella filosofia humana  basada en la bondat dels costums individuals per teixir un model col·lectiu. En els nostres dies, segle XXI, la democràcia sembla ser el model recomenable, però no tothom ho accepta. Corre l’opinió que la llei basteix la democràcia, quan de veritat és el col·lectiu, que vol viure democràticament, el responsable de dictar les lleis indispensables per fer-la possible. La llei no és democràcia, la democràcia necessita aquella normativa que la faci possible i la defensi.I és precisament en la dicotomia democràcia- llei on s’hi poden generar i de fet s’hi generen possibilitats de manipulació quan la llei no expressa la voluntat dels ciutadans sinó la dels polítics escollits per votació ciutadana per bastir els seu model polític de convivència democràtica. I en la representació política del poble és on hi germinen els esculls d’unes lleis poc representatives del tot i molt decantades cap a una minoria. I el resultat rau en una ètica que legalitza la corrupció. Dissortadament l’experiència política dels segles XX i XXI demostra prou clarament que les lleis estant més al servei del poder que no pas dels ciutadans. La filosofia de la democràcia es transforma en llei i la llei en poder absolut de la política. La persona, centralitat de la democràcia, esdevè esclava de la llei i de la política amb pèrdua de la seva dignitat.L’ètica de la política convertida en negació de la convivència.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Els diners dels catalans

“Assegurem que els diners dels catalans van on els catalans volen que vagin. Tenim dret a saber-ho.” (Íñigo Méndez de Vigo, portaveu del govern espanyol).

Amb les paraules del portaveu espanyol queda molt clar que el tema central de l’oposició a la independència de Catalunya té un nom: el diner. No és constitucional. Volen rentar-se les mans demostrant que defensen l’economia catalana. Els diners dels catalans han d’anar dirigits sibilinament allà on el govern vol, fent veure que és alló que volen els catalans. És una afirmació d’una gran capacitat manipuladora perquè en una altra s’assegura que l’acció de govern és preventiva a favor dels benestar dels catalans. “Ni un euro anirà a un referéndum il·legal que és voluntat d’uns pocs” La voluntat de tres milions i escaig és uns pocs. Un seguit de contradiccions d’una gran ignorància de la veritat. En el fons, les paraules del ministre, vestides de bones intencions subtilment, són una negació del dret dels ciutadans en relació amb l’us dels seus diners. I és molt greu quan els diners, que gestiona el poder, són dinerss dels ciutadans. Però el problema s’agreuja quan ens adonem que la paraula del ministre està en desacord amb la Constitució. I la Constitució situa la sobirania en la voluntat dels ciutadans, no en la  dels polítics, quin deure és complir la voluntat expressada per la veu del poble. I cada ciutadà té dret a manifestar les seves idees, malgrat siguin contràries a les del poder. La meva defensa de la independència de Catalunya és un dret constitucional que el poder polític té l’obligació de respectar i de seure a la taula del diàleg per arribar a un acord desprès d’exposar sobre la taula els arguments d’uns i altres i de trobar una solució política intel·ligent. Aquest és el camí que marca la Constitució i el govern ignora. Hi ha una norma que diu que la ignorància no dispensa del compliment de la llei. Constitucionalment totes les idees són respectables mentre no provoquin aldarulls de convivència. Per aquesta raó la llei no autoritza a l’autoritat a perseguir-me per la meva defensa de la independència. Sí, obliga a escoltar-me. La persecució lícita que se’m pot fer és filosófica i que guanyi que millor argumenta. I el govern no vol dialogar, vol imposar el seu debat. I aquest no és el camí constitucional. Persegueix els independentistes per les seves idees, no per les seves obres. I precisament l’obra que proposen és la base de la democràcia: un referéndum. Un govern que persegueix, no dialoga, és un govern sense credibilitat i molt més quan com en el present actual, la corrupció és norma. Només un exemple resultat de la corrupció política. Acusar als jubilats que no cobrarien la seva pensió és d’una mala fe manipuladora política que no té nom perquè com a Ministre sap prou bé que l’estat espanyol és el responsable d’abonar la pensió als jubilats catalans una cop esdevingut independents, perquè la jubilació la van guanyar amb la contribució del seu treball tributant a l’estat. I en aquest punt, Sr.Ministre, si el govern d’Espanya es nega a pagar la meva pensió quan sigui independent, que n’estic segur, no dubtaria gens a denunciar-lo als tribunbals corresponents espanyols i internacionals. Amb els diners dels ciutadans, Sr.Ministre, no s’hi pot jugar. Només una pregunta: creu que el govern del que en forma part no hi juga? Molte gent creu que sí que hi juga.

dijous, 6 de juliol de 2017

ELS CATALANS A GINEBRA

El llibre publicat sota la direcció de Lolo Garcia, autor de la introducció dedicada a la personalitat de Francesc Maspons i Anglasell el configuren una sèrie d’articles en la seva majoria publicats els anys 20 i 30 del segle passat a revistes catalanes, com REVISTA DE CATALUNYA, REVISTA DEL CENTRE DE CUILTURA DE REUS, REVISTA JURÍDICA DE CATALUNYA, LA PARAULA CRISTIANA, DIARI DE VIC,  CLARÍS i QUART CREIXENT. Lolo Garcia en la introducció ens glossa la figura de Maspons i el seu arrelament a Bigues i Riells. En la commemoració de 50 è, aniversari de la seva mort, el llibre s’ha publicat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Bigues i Riells. El llibre caldria que el llegíssin tots els catalans perquè s’endinsarien en el perquè de Catalunya com a Nació lliure i independent i quina ha estat la seva presència al món. Maspons reconeix que desprès del 1714 Catalunya ha patit, durant dos cents anys, pèrdua d’aquella qualitat política que gaudia, però no és una pèrdua sinò un arrabassament per les armes dels seus drets. Llegint la introducció i els articles que s’hi publiquen de Maspons ens adonarem de la revifalla i de la consciència recuperada d’ella mateixa, que ja en els anys esmentats Catalunya es dirigía cap a la recuperació dels drets arrabassats per formar part d’un estat europeu. És molt important parar esment en la tasca duta a terme per Catalunya en l’Europa pots-guerra mundial del 1914, assolint llocs preferents en el Congressos de les Nacions Minoritàries, malgrat no ser-ne de dret, però sí per història i mèrits. Les aportacions catalanes foren ben vistes per la Societat de Nacions, òrgan que també, sovint, donava veu als representants de les Nacions minoritàries amb presència, a vegades, de catalans. Molt important el discurs de Francesc Maspons en la sessió pública del 1er. de juliol de 1932 en la celebració del CONGRÈS DE NACIONALITATS MINORITÀRIES D’EUROPA. El paràgraf dels objectius de les nacionalitats minoritàries és la filosofia basada en el dret de ser. Diu: “Aquest camí és el de sostenir, contra tota resistència, la nostra voluntat de mantenir el dret natural per sobre tot interés que pràcticament o teòricament el negui; i, per tant, per sobre els interessos polítics que, en lloc d’ajudar els pobles a viure segons els seus principis, es redrecen per fer-los impossible l’aspiració d’identificar-s’hi. No hi ha força humana prou potent per a destruir la voluntat d’un poble quan de veras la vol sostenir.” De la lectura dels articles de Francesc es dedueix que Catalunya anteriorment a la guerra incivil espanyola i abans de la dictadura de Primo de Rivera caminava ja cap a l’assoliment de la independència. I aquest dret, confessa en els seus articles, malgrat la submissió, continúa intacte d’acord amb la Societat de Nacions, també, de la postguerra del 14.  

dijous, 25 de maig de 2017

Dins la muralla, de Giorgio Bassani

Novel·lista i amic del cinema Giorgio Bassani va nèixer a Bolònia l’any 1916 i morí a Roma el 2000. Mentre llegia la novel·la em feia una autoreflexió del seu argument traslladat al temps que estem vivint. Jueu, socialista i republicà patí les consequències de la seva identitat passant per la pressó. Els personatges de la seva novel·la fan viure una situació post bellum de la ciutat de Ferrara en la que el feixisme hi desenvolupà una activitat de domini i causant desequilibris civils, familiars i personals. Els efectes dels canvis polítics posteriors a la guerra creen una convivència enraredida en la que el tracte personal incideix en diferents situacions, algunes difícils de païr. Una novel·la que ensenya a conviure, malgrat les diferències, i en la que la personalitat de cada persona gaudeix de la vida d’acord amb la seva fermesa i formació. Jugar a ser persona, malgrat les diferències, es tal vegada la lliçó primordial de l’autor. Hi intueixo una profunda càrrega autobiogràfica que li dóna a l’obra una qualitat filosófica de la vida ajudant a guanyar la partida al marge de les diferències.

divendres, 19 de maig de 2017

QUI PROGRAMÀ EL CAMÍ DE LA MEVA LLIBERTAT?

Presento a l'amic/ga lector/a l'original sencer del llibre inèdit que explica el perquè sóc independentista català. Gràcies amic/ga per llegir-me.


Caminant cap a la independència del meu país, Catalunya

M’he fet independentista de gran

Tinc una edat que em convida sovint a mirar enrere i reflexionar sobre la trajectòria de la meva vida i sobre un punt concret, com he treballat el meu esperit independentista. Moltes de les actuacions en els diferents àmbits en què m’he mogut es deuen, sovint, més a la il·lusió que no pas a la reflexió. I quan hi penso arribo a la conclusió que aquella acció era jo i per tant el pensament i l’activitat eren una mateixa circumstància de la meva existència en aquell moment. Actuava perquè jo era l’actuació. No era una imposició perquè el meu comportament  és molt rebel. I tampoc un acte involuntari perquè me’l sento meu. En una paraula és la meva veritat. Superats els seixanta em vaig tornar més reflexiu. I estic molt interessat a fer una anàlisi de la meva trajectòria vital per conèixer com i per què en edat de jubilat defenso amb més força la independència de Catalunya i considero que és la condició que em falta per aconseguir la integritat de la meva personalitat. Crec indispensable la nota de políticament independent per ser totalment integral com a persona. Un pas més endavant, ho sento essència del meu ésser. Els sentiments són sovint els millors defensors de la veritat dels éssers humans.

dijous, 4 de maig de 2017

Yeruldelgger, muertos en la estepa, de Ian Manook


Una novel·la veritablement impactant per la trama policíaca i le denúncia directa d’una societat en la que el crim és normalitat i la corrupció domina les institucions de poder. En la centralitat de l’argument dues visions del respecte a la vida. I és precisament el poc respecte a la vida de les persones per part del poder policial i económic la raó que fa llençar-se a l’aventura de descobrir els culpables corruptes i criminals. Un policia des de la seva feina complidor i defensor de les persones es troba immers en més d’un cas criminal que porta a pensar que la culpabilitat cau sobre el seu superior i l’home més ric de la contrada. Una sèrie de situacions socials en les que la disbauxa era motiu d’enriquiment i a la vegada oportunitat de venjances. L’inspector Yeruldelgger es llença a la investigación i per la seva dedicació i manera d’actuar desperta la sospita que té motius per investigar el seu superior i els còmplices que l’acompanyen i és apartat i desautoritzat. Francament una sèrie de situacions criminals i repugnants li donen a la novel·la un caire de novel·la negra però amb l’esperança, malgrat les moltes situacions contràries, de que es faci finalment la llum. En el desenvolupament de l’argument les desventures del policia i els seus col·laboradors topen davant per davant amb la mort, que fa pensar en un final favorable als criminals, però una circumstància d’una gran qualitat humana amb transcendència, podem dir, divina, il·lumina l’inspector que retroba la seva pau interior, encara que en algunes situacions oblida les ensenyances rebudes però que el seu subconscient li recorden. Òbviament que algunes decissions de l’inspector porten una gran càrrega d’odi, però que mesurada humanament comparada amb la inhumanitat dels crims descoberts, li donen una part de raó, perquè un dels màxims culpables mort en mans de la mateixa moneda amb que matava les seves víctimes. Una lluita difícil i perillosa per la realitat d’una societat dominada per l’odi i per l’enriquiment personal amb l’argument que la mort de l’altre és la raó de la teva fortuna. Una novel·la que fa pensar en la realitat del món totalment desequilibrat, però que malgrat tot existeixen forces i persones amb capacitat de lluita i d’èxit. La necessitat de justícia social i la defensa de la vida creen situacions i mouen persones coherents i dignes per enfrontar-se al mal, independentment dels riscos que la seva vida pugui patir, amb el convenciment que existeix una força desconeguda que empeny a conquerir una societat més justa, posant al descobert als corruptes i criminals. Una novel·la que en la lectura de certes pàgines causa un veritable malestar però que una vegada llegida esdevé una denúncia dels corruptors criminals i un recolzament als lluitadors per la pau que estan disposats a donar la seva vida perquè la societat pugui gaudir-la. No és una novel·la de fons religiós però sí d’espiritualitat hindú que valora els fets, les seves circumstàncies i com les persones poden lluitar per la pau.

dilluns, 1 de maig de 2017

Transcendència poètica d’una escultura



El sentiment humà, arrelat a la terra assaonat amb passió, sent l’atracció emotiva de l’infinit. És la grandesa de la persona, microcosmos de l’univers, que gaudeix la capacitat de sentir el missatge de veritat d’un amor, arbre d’un jardí terrenal, amb projecció envers un altre jardí  d’amor de la veritat ascendent més enllà del temps. El desig és la força de l’esperit humà, que navega l’univers forjant la identitat de la seva personalitat, i descobreix que les seves arrels endinsades en la terra xuclen una saba que evapora la matèria transportant-la volant entre les estrelles i se n’adona que la identitat humana gaudeix d’una projecció divina. Senzillament s’ha adonat que jugant amb el fang de la terra pot esdevenir imatge d’una dimensió ultraterrenal. El ser humà descobreix la seva capacitat creativa que converteix la seva vida en una aspiració constant de la transcendència. Viu l’art perquè ell és art i vol dialogar sobre els misteris de l’art. El gran mistèri es fa present quan de la matèria brolla un missatge de l’esperit. En la història de la humanitat l’escultura ha estat embaixadora en tot els temps dels grans misteris de la natura. I des de la seva antigor sempre amb una ascendència sublim vers lo diví. I aquesta condició constant esdevé cada dia motiu de sorpreses i catapulta de desitjos. La creació artística sublima i enriqueix totes les facultats i capacitats humanes. És la projecció de la persona envers la sublimació divina. Estant la matèria arrelada a la terra sent aquest pessigolleix en la seva carn que  llença el ser humà a un altre espai inmaterial. I aquest sentiment esdevé una obra d’art dialogant amb el seu entorn. Una escultura de Josep Plandiura es converteix en la paraula que desvetlla el desig. El ferro esdevingut paraula i la paraula passió en el diàleg amb l’entorn. Les escultures de Plandiura són missatges que necessiten el sol, l’aire i la pluja per convèncer a qui tocant de peus a terra les contempla perquè són aquella saó humana que converteix la matèria en esperit i l’home i la dona projecten la seva imatge a l’espai infinit. L’escultura de Josep Plandiura que dóna la benvinguda a l’arribada a Parets del Vallès és un crit que sense deixar de caminar tocant de peus a terra proclama que et mous en un espai, que com un atleta olímpic no pot perdre temps per assolir la medalla, ha de mirar molt alt per abastar-la  i ha de ser fort perquè els déus de l’Olimp li pengin per poder-la gaudir i ser declarat guanyador en l’esport de la vida. Una escultura, la de Josep Plandiura a una de les entrades de Parets, que recorda la veritat de la convivència humana del poble. Parets és l’escultura que defineix la capacitat creativa de cada paretà i dels seus visitants.

La llei no pot matar els sentiments



Una llei que no respecta els sentiments de les persones és una lei antinatura. Una estelada és una bandera basada en el sentiment d’un poble. La policia ha de ser garantia d’ordre, no repressora. I la política del PP en aquest sentit és repressora. Expulsar i multar dos seguidors d’un equip perquè mostraven l’estelada abans del partit de la final de rugby de la Copa del rei, jugat a Valladolid, és una demostració més de la hipocresia d’una política que diu allargar la mà mentre amb els fets és incapaç de dialogar amb les persones que obertament manifesten els seus sentiments. Una competició esportiva, si alguna bona qualitat manifesta, és precisament els sentiments d’una col·lectivitat, d’un poble. Negar el dret a manifestar-se emotivament és negar el dret a ser persona. I aquesta manera d’actuar no és constiutucional perquè és inhumana. La resposta de la col·lectivitat represaliada policialment no podia ser més contundent i definitòria, esportivament, guanyant el Campionat d’Espanya un equip català, el Santboiana. Un resultat que evidencia la feblesa social i humana de la política espanyola del PP en el govern. Onejar una estelada i xiular l’himne en una final de Copa i no en un camp català, sinò al centre de castella, no és res més que un toc d’atenció a la política espanyola que se serveix apassionadament per matar la identitat d’un poble que porta més de tres cents anys ressistint amb les armes del respecte democràtic. La política dels partits estatals espanyols no entenen els missatges de la gent i per a ells la passió i els sentiments només poden  tenir una direcció “la sagrada unidad de España”. Una altra contradicció per què la religió cristiana, predominant a la Pell de Brau, defensa el dret a la llibertat de les persones i dels pobles. És inversemblant emprar els sentiments per negar els drets que els mateixos sentiments són. Per què manifestar alló que sent una persona és una acció natural i actuar contra la naturalesa és un greu greuge contra la humanitat. No hi ha cap llei al món que lícitament pugui prohibir la manifestació dels sentiments d’una persona envers el seu poble. Servir-se de l’esport com instrument d’esclavatge és negar-li la seva filosofia i pedagogia instrumentalitzant-lo per dividir i anul·lar. Sortosament a Catalunya existeix un concepte de l’esport com  configurador social al servei del pensament i sentiment de les persones. I aquesta pedagogia Espanya, dissortadament no l’enten. Què ha aportat Catalunya a l’esport espanyol? Seria bo que els polítics i els especialistes de l’esport llegissin acuradament la història. Una senzilla pregunta: qui va constituir el COE i a on i per què? Coneixen els espanyols aquest fet? Una altra, important però no tant, coneixen qui va fundar el Reial Madrid de Futbol? No cal seguir, són moltes les raons que la política espanyola hauria de tenir en compte respecte a la solidaritat catalana a tots nivells en relació amb tots els pobles d’Espanya. L’esport, en el marc de la història, també farà Catalunya independent perquè cap llei pot matar els sentiments dels pobles.  

divendres, 28 d’abril de 2017

El llibre Font de la cultura de convivència



Sant Jordi ha parlat força i alt de la importància del llibre en la vida de les persones i dels pobles. La compra de tal o qual llibre esdevè un signe dels motius que mouen les persones a la lectura, encara que alguns llibres es compren per fer bonic en els prestatges familiars. Malgrat els petits o grans defectes, la compra d’un llibre és sempre il·lussionant perquè és una invitació al diàleg i sovint un desig del lector de veure-s-hi reflectit. Un alumne, gran lector, em comentava que tots els llibres tenen ensenyances positives. Alló que falta, a vegades, és saber-les llegir. La festa del llibre d’enguany ha donat un pas molt important, malgrat les limitacions, en la defensa de la cultura. Ha palesat que els ciutadans creuen en la cultura per a la supervivència de la convivència en pau. I ha demostrat que tenen fe en la gent. En aquest punt, que no és dolent, potser s’hi podría fer una petita objecció, que l’adquisició de certs llinbres es basa més en la propaganda mediàtica de l’autor que  no pas en la temàtica del llibre. I és curiós, per exemple, que l’escriptor català més reconegut internacionalment, enguany en el ranking de vendes no es troba en els cinc primer llocs. I també es curiós que  els tres o quatre títols que encapçalen les llistes de vendes pertanyen a escriptors mediàtics amb una presència i propaganda substancial en les televisions. Senzillament s’intueix aquella lluita entre la llibertat del ciutadà lector que compra per ser més lliure i més persona i l’economia que lluita per esdevenir capdavantera social. Reconec que la lluita pot ser una excel·lent col·laboradora cultural però sempre que de veritat estigui al servei de la gent i estar al servei de la gent també significa recolzat aquells escriptors que d’una forma altruista aporten al seu entorn lideratges de civisme i defena dels drets humans. Hi ha molts escriptors, humils, que tenen fe en la natura i  creuen que escribint amb honestedat i molts d’ells amb qualitat, de la que no es vanten, ni els hi reconeixen. Malgrat les limitacions i deficiències, que són una constant en la història, el llibre, encara que no ho sembli, va adquirint aquell protagonisme indispensable per a l’assoliment d’una societat més justa. I penso, que en aquest procès, el ciutadà de base, el poble humil i senzill, també és el protagonista. Les diferències són una realitat i veritat natural, però el respecte a les diferències és indispensable per a tot procès històric de progrès i molt més en el cam social i cívic. La puresa del llenguatge és molt important però ho és més el missatge.
No nego que un missatge amb un llenguatge literàriament perfecte (si és possible) no esdevingui més engrescador i cal aplaudir. Però el mateix missatge escrit amb humilitat i senzillesa, potser no és tan engrescador, però és més proper i més creïble. Per una raó del temps, no és tan economitzat. El Sant Jordi d’enguany ha demostrat que la cultura avança, però encara amb entrebancs sensibles per arribar a tothom. Dissortadament l’entrebanc més enemic de la cultura té les seves profundes arrels en la política. En totes les problemàtiques sempre hi és present. La política no fa cultura, vol dominar la cultura. El llibre en pateix les consequències. La festa del llibre és un factor molt potent per què el protagonisme de la cultura configuri la verdadera convivència dels pobles.

divendres, 21 d’abril de 2017

EL DIA DEL LLIBRE



Hi ha un llibre que m’agradaria llegir, però no el trobo. No l’he vist a cap llibreria i penso que tampoc el trobarè en les parades de Sant Jordi. El problema rau en la circumstància que encara no té títol i possiblement el seu escriptor el guarda per a ell i no l’ha portat a cap editorial. Però el meu interior em diu insistent que existeix i l’he de llegir. Però el problema s’agreuja per què no sé el nom del seu autor ni quina editorial el publica. I a les vigílies del dia del llibre me’n vaig anar a dormir força preoccupat. Sortosament hi ha missatges que només els envien els somnis. Un follet em va portar a passerjar per coves subterrànies i submarines. Amb el seu somriure il·luminava la foscor i em convidava a llegir frases grafiades per les parets. No tenia temps de memoritzar-les. El follet em deia que no podiem perdre temps aprenent-les de memòria. Que el somni d’aquella nit era molt important i no  podiem perdre temps. Quan li vaig dir que per aquells viaranys no arribariem a les parades de Sant Jordi el follet va esclatar a riure. T’agraden els llibres? Em pregunta. A la meva resposta afirmativa li respon il·luminant unes paraules de la paret blanca: “un esperit escriu la teva vida”. Quin esperit, pregunto. Ja ho veuràs, és la seva resposta. I la foscor esdevinguè una altra vegada el boscatge de la passejada. Se’m feia llarga aquella nit i el somni feia més profunda la meva son. En un moment determinat, la meva ment s’il·luminà. Encara no m’havia aixecat i era  molt aviat. Les quatre del matí.  Mitja volta i el somni, una altra vegada, s’apodera de mí. Sembla que m’agafa la mà i esdevè la meva conmpanyia. I de cop i volta, davant els meus ulls, molts fulls en blanc. Són les pàgines del llibre que vols llegir. Però totes són blanques, no hi ha res escrit. Il·lusions tevés, em diu el follet. Quan l’aurora començava a il·luminar el nou dia, el follet, em donà un copet a l’esquena. A les parets de la teva caminada nocturna i havia les pàgines del llibre que vols llegir. No les has vista perque per llegir-les necessitaves una llum que només tens tu. Aixeca’t, obre els ulls, llegeix la teva ànima. El llibre que en somnis volies llegir, és la teva vida. Desvetlla’t i continua escrivint. No hi ha cap altra llibre al món per a tu més interessant que tu mateix. I els teus amics i amigues el poden llegir també. La teva imatge és el llibre que desperta curiositat perquè en els teus ulls, les altres persones hi llegeixen les pàgines d’una persona íntegra. Sigues humil, el llbre que volies llegir, l’estaves escribint mentre vivies en el món. T’agrada la biografia que has escrit. En somnis volies llegir-la. Ha estat traslladada a la biblioteca de la transcendència. S’ han realitzat els teus somnis. A les meves mans tinc el títol del llibre que somiaves: “Dues llums convergens en la meva vida”. I la darrera frase del llibre diu: la llum terrenal i la transcendent han convergit en llum eterna. Mentre llegeixo el llibre que tu volies llegir i el follet t’acompanyava penso que el millor llibre és la vida del ser humà.