El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Els diners dels catalans

“Assegurem que els diners dels catalans van on els catalans volen que vagin. Tenim dret a saber-ho.” (Íñigo Méndez de Vigo, portaveu del govern espanyol).

Amb les paraules del portaveu espanyol queda molt clar que el tema central de l’oposició a la independència de Catalunya té un nom: el diner. No és constitucional. Volen rentar-se les mans demostrant que defensen l’economia catalana. Els diners dels catalans han d’anar dirigits sibilinament allà on el govern vol, fent veure que és alló que volen els catalans. És una afirmació d’una gran capacitat manipuladora perquè en una altra s’assegura que l’acció de govern és preventiva a favor dels benestar dels catalans. “Ni un euro anirà a un referéndum il·legal que és voluntat d’uns pocs” La voluntat de tres milions i escaig és uns pocs. Un seguit de contradiccions d’una gran ignorància de la veritat. En el fons, les paraules del ministre, vestides de bones intencions subtilment, són una negació del dret dels ciutadans en relació amb l’us dels seus diners. I és molt greu quan els diners, que gestiona el poder, són dinerss dels ciutadans. Però el problema s’agreuja quan ens adonem que la paraula del ministre està en desacord amb la Constitució. I la Constitució situa la sobirania en la voluntat dels ciutadans, no en la  dels polítics, quin deure és complir la voluntat expressada per la veu del poble. I cada ciutadà té dret a manifestar les seves idees, malgrat siguin contràries a les del poder. La meva defensa de la independència de Catalunya és un dret constitucional que el poder polític té l’obligació de respectar i de seure a la taula del diàleg per arribar a un acord desprès d’exposar sobre la taula els arguments d’uns i altres i de trobar una solució política intel·ligent. Aquest és el camí que marca la Constitució i el govern ignora. Hi ha una norma que diu que la ignorància no dispensa del compliment de la llei. Constitucionalment totes les idees són respectables mentre no provoquin aldarulls de convivència. Per aquesta raó la llei no autoritza a l’autoritat a perseguir-me per la meva defensa de la independència. Sí, obliga a escoltar-me. La persecució lícita que se’m pot fer és filosófica i que guanyi que millor argumenta. I el govern no vol dialogar, vol imposar el seu debat. I aquest no és el camí constitucional. Persegueix els independentistes per les seves idees, no per les seves obres. I precisament l’obra que proposen és la base de la democràcia: un referéndum. Un govern que persegueix, no dialoga, és un govern sense credibilitat i molt més quan com en el present actual, la corrupció és norma. Només un exemple resultat de la corrupció política. Acusar als jubilats que no cobrarien la seva pensió és d’una mala fe manipuladora política que no té nom perquè com a Ministre sap prou bé que l’estat espanyol és el responsable d’abonar la pensió als jubilats catalans una cop esdevingut independents, perquè la jubilació la van guanyar amb la contribució del seu treball tributant a l’estat. I en aquest punt, Sr.Ministre, si el govern d’Espanya es nega a pagar la meva pensió quan sigui independent, que n’estic segur, no dubtaria gens a denunciar-lo als tribunbals corresponents espanyols i internacionals. Amb els diners dels ciutadans, Sr.Ministre, no s’hi pot jugar. Només una pregunta: creu que el govern del que en forma part no hi juga? Molte gent creu que sí que hi juga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada