El meu pensament em porta, sovint, a reflexionar sobre els treballs de cultura popular i els seus conreadors, escriptors, artistes i esportistes. Molts valors de les lletres, les arts i els esports no reben l’atenció que penso es mereixen. Potser no són genials en la forma, però, sovint, ho són en el fons. I el fons és la font i la humilitat la seva grandesa. Amb la mateixa humilitat he obert aquest blog.

dimecres, 21 de febrer del 2018

Art i llengua, arguments democràtics.


El portaveu del Congrès, Sr. Casado ha afirmat que a “Catalunya no s’estudia el castellà”. Els castellans diuen “por la boca muere el pez”. Ifema, entitat responsable d’Arco, la fira espanyola més important d’art, va decidir treure de la mostra la pintura de l’artista madrileny Santiago Sierra, valorada amb 80.000 € i venuda abans d’inaugurar, amb el tema PRESOS POLÍTICS, per “evitar polémicas” i pèrquè “perjudica la visibilitat del conjunt dels continguts d’Arcomadrid 2018”. Si fem una ullada sobre les entitats que configuren IFEM ho entendrem ràpidament. Són: Comunidad de Madrid, Ajuntament de Madrid, Càmera de Comerç, Fundació Obra Social y Monte Pío de Madrid. La resposta i la configuració d’Ifema són prou convincents per entendre el nivell polític de la decissió. Entre els 24 polítics empressonats, de Catalunya només hi havia Jordi Sánchez i Oriol Junqueras, els altres eren del País Basc i de Madrid. Una demostració més de la por que té la política a l’art i a la cultura. La decissió ha estat una bofetada a la Galeria Madrilenya que presentava l’obra d’un pintor reconegut internacionalment i, a la vegada, una demostració de la feble democràcia que no sap dialogar amb la cultura. Una vegada més, culturalment, Espanya a la cua d’Europa i aquesta vegada rebutjant un pintor madrileny perquè la seva obra feia olor d’estar al costat dels empressonats catalans. Aquesta és la feblesa de mires del Govern d’Espanya que ni tan sols sap llegir els missatges de l’art. Dissortadament en el Govern de l’Espanya actual s’hi intueix un pànic, que passa de mida, a la cultura que defineix la veritat dels pobles., I al costat d’aquest fet ens surt Pablo Casado, portaveu del PP al Congrès dels Diputats i ens diu que a “Catalunya no s’ensenya el castellà”. Demostració d’una greu incultura a nivell internacional. Em pot portar el Sr. Casado un català que no sàpiga parlar castellà? Sr. Casado, he estat professor de llengua castellana i alló que feia era pràctica i sobre la pràctica gramática. I els resultats eren excel·lents i gosaria dir, i no s’ofengui si de veritat és demócrata, que alguns dels i les alumnes amb tota seguretat escribien millor que vos.  Sr. Casado les paraules i els fets no enganyen i amb les vostres paraules i la decissió d’Arco s’ha donat al món una  demostració d’un nivell cultural que la cultura dels grans artistes i escriptors espanyols no es mereixen. Atacant Catalunuya, Vos i Arco heu demostrat un molt ratíc servei a la cultura espanyola de Calderon de la Barca, Lope de Vega, El Greco, Quevedo, Espronceda, Antonio Macchada, Antonio López i un etc, molt llarg i digne que com Cervantes era amic de Catalunya i Garcia Lorca que se sentía un català més. Amics, en el meu lèxic no hi té espai la paraula enemic. A Catalunya tenim una frase molt popular i no per popular és menys sàbia, sinò que dóna a conèixer qui ho és o no de sabi i la frase sembla de pagès, però el pagès a Catalunya, com “el labrador” a Castella, poden ser incults, però són sabis i la frase en relació al comportament d’Ifema i les paraules vostres Sr. Casado s’en diu “pixar fora de test”.

Un llibre que no ha de faltar a cap biblioteca: MUJERES LIBRES


El títol complert és: Lucharon contra la hidra del patriarcado:Mujeres libres. L’Anónims, de Granollers, espai d’una base cultural històrica, amb l’acompanyament de la gastronomia, i d’una exposició de pintura de Hans Moller, davant d’un públic molt interessat en el tema, va presentar el llibre esmentat i fou la seva autora Nekane Jurado, la que amb una paraula fàcil i convençuda explicà el tema i el perquè. Nascuda a Pont de Suert (Lleida) però amb seu a Euskadi, palesà amb molta claretat el rol de la dona en la història dels tres darrers segles amb una dedicació especial a la lluita de la dona a Espanya i Catalunya en el segle XX, remarcant el protagonisme femení en la república i en la guerra civil. Personalment m’interssava molt el llbre per comprovar si la seva història confirmava i aportava novetats a la meva filosofia sobre “la història ha traït el protagonisme de la dona en la convivència”. Francament la meva idea va sortir-ne reforçada per la gran varietat i quantitat de coneixements que mancaven en el treball que estic desenvolupant. Hi ha una idea que ha reforçat la meva filosofia i és la incidència de la dona en la història malgrat el rebuig i manipulació masclista que ha patit i continúa patint. La base de la meva argumentació parteix sempre de la llibertat inherent a l’ésser humà i com és de suposar respectant moltíssim les idees exposades, no totes les puc aceptar com verdaderes però sí com idees que ajuden al progrès. I és precisament aquesta diferència del famós arbre del bé i del mal del Paradís Terrenal, segons la Bíblia, que ens porta al diàleg en la diferència i la disconformitat per arribar a una conclusió de convivència pacífica. I és precisament aquesta idea la que he vist reflexada en el llibre amb l’extraordinària lluita de la dona en el seu camí cap a la verdadera llibertat. Sobre el camí, moltes morts i màrtiris, i gràcies a elles es progressa però no amb la rapidesa que caldria, precisament pel concepte manipulat d’una democràcia que el diner controla i on la política flaqueja. Un llibre que cal llegir, sobre tot els homes i dones que lluiten per la igualtat de gènere perquè el dia que s’assoleixi de veritat s’haurà arribat a l’instrument capaç de portar la pau al món. L’autora fou molt aplaudida pels assistents, un signe més de com es camina cap a l’assoliment del verdader dret a la llibertat.